Utilitzant les seues experiències amb les comunitats de llauradors rurals i els col·lectius pobres urbans a Brasil i Xile, Freire va teoritzar una connexió íntima entre l'educació i el procés superior d'humanització. Per a Freire, l'educació s'humanitza quan és crítica, dialogant i pràctica. Rebutjant la noció que l'educació pot ser neutra, Freire aconsella els mestres descobrir, mai imposar, els seus punts de vista polítics als seus estudiants per a poder entendre amb més profunditat un objecte d'estudi donat. Educar, per a Freire, és impulsar la reflexió i l'acció al voltant de la «paraula» i el «món.» Açò comporta l'anàlisi crítica de textos i contextos, a través de diàlegs ben estructurats i desenvolupats i sempre en relació amb l'exercici pràctic de la lluita que comporta la vida quotidiana. Freire rebutja un model d'ensenyament «bancari» a favor d'un acostament al procés de plantejament de problemes i anima que els estudiants adopten una postura de curiositat, qüestionament i sondeig a l'hora d'investigar els temes educatius. L'educació, segons Freire, exigeix un compromís profund amb la meta d'aconseguir un món social millor i fa necessària la resistència activa contra les estructures, idees, i pràctiques opressives.